diumenge, 25 d’octubre de 2015

Maristela des de Superna

Maristela pel camí del Bosc de son Vic de Superna i devallada pel pas de la Granja (25 octubre '15)




Al kilòmetre 8,5 aproximadament, de la carretera Esporles-Puigpunyent, ens trobem un portell tancat però salvable facilment per la esquerra i espai suficient per un grapat de cotxes a la vorera de la estreta carretera.
Per aquest portell ens ficarem i proseguirem el camí ample que es va aproximant a les parets del macís. En arribar a una sitja fitada on el camí evident segueix cap a la dreta (cap el Bosc de son Vic), hi ha un tirany que ens desvia cap a la esquerra i arriba fins els marges desfets sobre els que s'hi situa el pas de la Granja. Seguint el comellar fins adalt, apart dfe ranxos de carboner trobem el camí en perfectes condicions que puja fent revolts succesius fins la cruilla que ens portarà cap a Maristela o el Bosc d'en Tries. Noltros hem pujat pel camí net i vistós del Bosc de son Vic, després d'haver estat cercant pels peus dels penya-segats un pas...
Arribats a Maristela i visitat el monument al Cor de Jesús, hem devallat pel pas de la Granja.



 Punt d'inici del recorregut



 Arbocer florit i enfrutat




 El cingles per on hem pujat




 Després d'aquest bell paratge, si tombem a la dreta anirem cap el bosc de son Vic. Si ho feim cap a la esquerra podrem pujar pel pas de sla Granja.



 Al bosc de Son Vic de Superna



Sobre els cingles



Aljub al sobremunt



s'Avenc podrit. Esgarrifa la seva fondària



Curiosa bomba d'aigua a Maristela. L'aigua, obviament, fresca i deliciosa, quan un està sedient.



Façana de Maristela


Maristel·la
La ermita de Maristel·la és probablement la ermita més moderna i de història més atzarosa de s'illa. Construida pels Terciaris Carmelites a na Ferrana, a la vessant de sa Mola del Ram, a una planícia a 570m d'altitut, el seu origen està lligat a la família Ferrà i la possessió homònima. Na Margalida Rosselló i Ferrà, com hereva universal, cedí la finca a l'ordre religiosa. Els religiosos s'hi instal·laren devers 1890 provisionalment a unes barraques, les que avui es coneixen com s'Ermita Vella, i aleshores començaren les feines de construcció del santuari.
El dia 11 de març de 1908 mossén Josep Pons va beneïr l'oratori i les estacions del Via Crucis, però la construcció de la resta de dependències es trobava aturada.
L'any 1926 s'abandonà definitivament l'ermita degut a la tràgica mort dels ermitans i la paralització de les obres.
Des del moment en que l'administració de l'ermita passà a mans de la parròquia d'Esporles, el rector Mateu Togores continuà les obres, va instituir la festa anual i canvià el nom pel actual, Maristella, és a dir, Estrella del Mar com anomenen els mariners a la seva patrona la Verge del Carmen.





L'interior de l'ermita




Avenc de sa Pedra



 Indicacions per a ases



 Monument al Cor de Jesús



Vistes cap a Esporles des del monument



El monument, obra escultural feta pel escultor Bartomeu Amorós, i encarregada a n'aquest pel rector Mateu Togores. El 21 de juliol de 1940 es beneïa el monument.



Devallant a la recerca del pas de la Granja.




Un forn de calç monumental





 Les succesives ziga-zagues del camí consegueixen superar un desnivell considerable




Començament del pas de la Granja. Part superior.



Devallant el pas



Devallant el pas



N'Aina sobre el marge que marca el inici del pas. Just darrere el penyalot de la dreta visual hi són els esglaons per on pujava el antic caminoi, per tant, el autèntic pas de sa Granja, que donen a n'aquesta banda del penyalot, aproximadament al centre de la imatge.



Des d'aquest punt preciós, sortim a l'olivar i resten poques passes per arribar al punt d'inici.
Un recorregut per un bosc d'alzines fascinant.

dissabte, 24 d’octubre de 2015

Sa Cuixera


Sa Cuixera (24 octubre '15)
Fa temps tenia la curolla de saber com era la contrada situada entre els peus de la serra d'Alfàbia i  els penya-segats de la comuna de Bunyola. Un recorregut publicat per en Toni Sureda, me va donar l'embranzida necessària per ficar-me. I aquest és el resultat.




Na Culbrut des crit fosc o sa sordera de Son Palouet.
Fa un bon grapat d'anys, tants són que queden esborronats dins l'espessa boira del temps i a la memòria d'uns pocs hereus que no en volen ni sentir xerrar del tema, que ocorreguí durant un temps un succès digne de ser cantat i mencionat no per motiu de joia i alabança, sino més aviat com senyal d'alarma i protecció.



 Cases d'Alfàbia


Eren aquells temps de fam i misèria. Pujaven a ses possessions de muntanya tot tipus de jovenenc i homes i dones desfeinades, bruts i famèlics tots ells, procedents de Ciutat sobretot, cercant res que fer per poder alimentar-se i encalentir-se vora un foc de ximeneia els dies de fred intens, perquè coincidí aquell any que la Tramuntana bufava com mai ho havia fet i la seva bramor feia tremolar les teulades de les cases i esgarrifar a totes les criatures vives i mig mortes que l'escoltaven.


 Un camí tancat amb barrera i pany que arranca a la mateixa carretera que puja cap el coll de Sóller, aprop de la entrada al túnel i aferrat a les cases d'Alfàbia, ens portarà cap el comellar de la serreta d'Alfàbia i, inclús, travessant el sobrepla de la serreta, devalla cap a ses cases d'Honor.
Haurem de botar un parell de barreres tancades per dur-ho a terme.



Son Palouet era una d'aquelles possessions amb molta activitat rural: varies quarterades d'oliveres, altres tantes si no més de garroves, ametles i figueres, diversitat d'arbres fruitals per cada temporada de l'any; soll de porcs, quadres amb mitja dotzena de cavalls, someres i un parell d'ases que usava, sobretot, l'amo en Joan de can Tico per moure's per la finca. A més de tot el mencionat, no cal oblidar-se de la gran quantitat de ranxos de carboner diseminats per tota muntanya, i caçadors que donaven compte a l'amo de gran part dels guanys.




 Safareig d'Alfàbia, que recull les aigues que venen canalitzades de la font amb el mateix nom,



Eren molts, aleshores, que feinejaven a la finca, tants que només uns pocs dormien a les establies amb els animals, els altres muntaven campaments prop del lloc de la feina que tenien encomenada. Així doncs, les històries passaven d'un a un altre campament i murmuraven i glosaven que era la manera d'entretenir-se als moments d'esbarjo davant el foc de la foguera o arrecerats als seus barracons de pedra seca aixecats aviat per en Toni de Fornalutx, mestre picapedrer, i els seus mossos ajudants.



 Pontet devora la font




Així l'amo Joan es trobà una nit quan pujava cap el coll de tords que tenia ben preparat aprop dels cingles, una colla de jovenots que guaitaven des d'abaix cap el penyal de sa Cuixera. -Sol esser allà asseguda guaitant la timba-, deia un, -Però només les nits de lluna plena, diuen-, deia un altre, -En Tomeu de Comasema diu que és la dona més bella que hagi vist mai- comentava un que no aturava de gratar-se per tot el cos, -Com vols que l'hagi vista ningú si fa el que fa?- li escridassaven tots els altres. -Alerta on s'hi fica, l'amo Joan-, li diguè el que semblava portar la veu més cantarina, -que ningú és a bon resguard quan ella surt-, continuà. -I què m'has de contar, Tofolet, que jo no en sàpiga?-, li contestà, -Ho sap tota la contrada i més enllà ja en xerren d'ella també, l'amo Joan, que n'hi ha que ja ho han patit i tremolen en sentir xerrar de na Culbrut i el seu crit fosc-, -au, au, au, Tofolet, que vos han donat vi per sopar avui? Anau a dormir, que demà hi ha molta feina que fer i vos vull a peu dret en cantar el gall. Anau he dit, bergants de cap buit-, va acabar diguent, i tots s'el miraren amb ulls malsoferts i tombaren per tornar a lloc.



 Font i pontet



Continuà l'amo Joan el seu camí, que volia arribar prest al coll, abans que l'auba el sorprenés pel camí, per agafar volant el dinar que els senyors li havien demanat. Així que peus envant i mà amb llinterna s'internà amb ulls d'òliba per veure el que hi havia a quatre pams davant seu. El costerós alzinar s'enfilava cap els cingles, cada vegada més espadat i rost. No escoltava sino les seves passes trepijant fullaraca i la seva respiració costosa per l'esforç de pujar. Coneixia ben bé el camí que trescava cap el coll de sa Cuixera, l'havia fet mils de vegades, cada pic que volien menjar tords, a temporada, ell hi pujava i s'estava fins que el sol ja s'hi axeicava massa, tard per la tordada. I venga puja que pujaràs, no tenia fred malgrat la baixa temperatura nocturna. Bufava com un ase i l'alè que li sortia per la boca s'expandia i esvaïa calent pel bosc obscur. Silenci fora ell. De tant en tant, una bramada del vent sobre el sostre de l'alzinar, un ulular de mussol, una branca esqueixada...






 Bell camí empedrat



Arribà a un petit planell cobert de molsa i, ben enmig, a les fosques, el que li semblà una gran pedra i al instant s'en donà compte que no era si no una dona asseguda amb cabells llargs obscurs que li ocultaven la cara, semblava nua i dormida.



 A n'aquesta bifurcació, hem de prendre el camí empedrat de la esquerra. El de la dreta ens aproximarà cap a ses cases d'en Paoluet



 Marjades d'olivar



-Ai, homonet del bosc, que no has escoltat al mussol quan t'ha xiuxiuejat a l'oïda-, li diguè la dona abans que l'amo Joan poguès ni tan siquiera veure-li la fesomia. -El bosc xerra i l'home no escolta, el bosc xerra i l'home el trepitja, el bosc xerra i l'home el mata-, continuà diguent. L'amo en Joan començà a estar-se inquiet amb aquelles paraules que no sabia... -Calla l'home i la dona crida... i crida-, continuà ella, i l'amo en Joan esclatà a la fi... -Què fas aqui a n'aquestes hores?, qui ets?-, no rebè contestació, però la dona es girà poc a poc, es descobrí la llarga cabellera que li tapava la cara i part del cos, i deixà veure els seus ulls, profunds i llastimosos com s'aljub de sa font de sa Romaguera. -Com un estel fugaç que sobtat apareix i en brevetat infinita ja ni el veus, així és l'ànima del crit... del Crit-, Digué ella..., -Però què...-, Comença diguent ell, però ella l'interrompí: -No ho vols tu, no ho vull jo, no ho vol ningú, però ha arribat, l'anima del Crit fosc ja és aquí, sí, el Crit Fosc...-, -No entenc què me dius, nina-, amollà ell, però aviat li camvià el semblant quan va veure que la cara d'ella anava canviant a la vegada que aixecant-se cap el cel i obrint molt la boca i els ulls, mutant-se, fonent-se com si fos de fang o de gelat que en un moment començà a derretir-se dramàticament amb un gest de dolor etern, inmutable, irrevocable, on el raonament no hi té capiguda, només quedà l'amo en Joan inmòvil, incrèdul, espantat i horroritzat davant l'espectacle que no entenia ni era capaç d'assolir. Intentà girar-se aviat amb la intenció de escapar d'aquella situació terrorífica, però els peus semblaven aferrats a terra, el seu cos immòbil, fred, congelat diria i, encara més, quan de la boca desfeta de la dona comença a sortir un crit sord, que anà cresquent, anà fent-se més fort, més surollós, més agut i greu a la vegada, o tal vegada és que no reconeixia l'amo Joan quin tipus de soroll era aquell que s'apoderava de tot, invaïa, inmovilitzava tot, començava a esser insuportable, les seves oïdes semblaven desfer-se poc a poc mentres anava augmentant la intensitat del sò, que a la vegada era silenciós, pero atronador, espantós, causa de pànic, sentia com li entrava al més profund del seu cap i li fonia els cervells com si fos de vidre caldent; no podia aguantar més, creia morir desfent-se en bocins torçats per no sabia quina força. Perdè el sentit i es cubà.



 A la sortida de l'olivar ens trobarem aquest forn de calç



 Portell obert


 He aprofitat fer un piscolabis davall aquest arbocer



Li costà obrir els ulls i veure que la esplanadeta coberta de molsa estava inundada per la llum solar i la temperatura li era agradable. Ja feia sol, però no sabia quina hora era, tal vegada migdia. Uns ocells ballugaven i voletejaven entre les branques nues de l'alzinar. Es va adonar que al seu revolt, uns cinc metres, totes les alzines havien pedut la fulla i, al terra, el càrritx, xiprells i romanís apareixien mustis, foscs, mig morts o cremats. L'amo en Joan fé un esforç per aixecar-se. Li va costar, a la vegada que mirava el seu entorn demanant-se què dimonis havia passat. Agafà el farcellet on portava el berenar i una petita bota de vi, i incrèdul, començà a devallar cap a ses cases. Tot d'una s'en donà que no escoltava res, no podia sentir ni com arrossegava els peus per la fullaraca quan devallaba el comellar i ensopegava pesat cada quatre passes. Havia quedat sord, però el que més li aterrava era tornar-se a trobar aquella dona, o dimoni, pensava ell. Devallà aviat ple d'esgarrinxades i ferides per la cara fins passar aprop d'un ranxo de carboners on una colla feinejava a ple i s'el quedaren mirant bocabadats. Ell passà sense dir res, aviat, malgrat les preguntes que li feien.




 Abeurador



 Enginy per evitar la devallada de cabres (o tal vegada la pujada?)



Arribà a les cases, anà directament a la seva alcova i es va passar ajagut tot el dia. No va dir res, no sentia més que buidor al seu cap i es pensaven els familiars,  amics i senyors que havia caigut greument malalt. Passaren, conten, quatre o cinc dies fins que, a la fi, s'aixecà i sortí mort de fam. Madò Catalina, la seva dona, li serví un dinar de senyor i amb la mirada li va demanar explicacions. Ell contà el que creia que havia passat i, des d'aquell dia, aprop de sa Cuixera, ningú vol aproximar-se per temor al Crit fosc de na Culbrut. Ningú excepte els sords i els que porten el Crit fosc al seu interior.'15

                                                                                          Peptoni Pardo, 23 oct  '15




 Ja es divisa el cim de sa Cuixera

Es puja des del camí de la dreta. Continuant el sentit de la marxa s'arriba al coll de la serreta.
Agafant el camí de la esquerra, ens porta a una sitja als peus del cim de la serreta d'Alfàbia


 Un terreny incòmode, pero preciós


 Vista cap el Teix


 Cases d'Alfàbia i entrada al túnel


 El macís d'Alfàbia


 El cim de la serreta mirant cap al Teix i sa Font


 la comuna de Bunyola



 Vista cap a Ciutat


 El cim





 Ranxo de carboner amb barraques i forn reconstruits



 El camí que devalla cap a les cases d'Honor, amb les parets del puig de la Mel a la dreta


 El puig de la Mel, complicat pujar-hi


 Cases d'Honor. Des d'aquest punt en que el camí ja devalla directe cap a les cases d'honor, decideix tornar enrere, refent el camí, i pujar al cim de sa Cuixera, objectiu de la sortida d'avui.


 Altre abeurador


 Tornant al collet on es troba el ranxo de carboners



 Sitja i barraca


 fong


 El cim de sa Cuixera, emocionant


 Els cims de la serreta a la esquerra i de sa Cuixera a la dreta


 Vista retrospectiva: Puig de s'Esquerda, puig de la Mel, comuna de Bunyola...


 Al cim de sa Cuixera


 El cim de sa Cuixera







 Tornam a l'olivar


 Eines que semblen d'un altre època



 Penyals de la serreta


 Sa Cuixera i la Serreta


 Sa Cuixera


 Síquies


 Olives que ningú recollirà


Edifici infravalorat a les cases d'Alfàbia