Es Penyal Gros i sa Plana Forana de Lloseta (1 agost '18)
Què impertinent és la xafugor estiuenca que no ens permet esplaiar-mos a gust a la muntanya.
Amb ganes de caminar ple i sentir la frescor de s'alzinar i les flaires del pinar, ahir em vaig encaminar cap a Lloseta aprofitant la proximitat de la meva nova residència, per pujar al Penyal gros i conéixer tota aquella banda al ponent de la comuna de Biniamar. Des de fa temps, passant per l'autopista cap al nord, aquest humil turó amb Lloseta i Biniamar al seus peus ja em cridava. Ja vaig intentar pujar per la vessant de Lloseta, però just a l'entrada i comprobant els plànols, uns trets d'escopeta em feren desistir d'entrar-hi.
Ahir ho vaig tornar intentar començant des de la comuna de Biniamar. Em sortí un recorregut rodó i curtet, de dues horetes i mitja, això sí, amb molta calor. Estava previst i va córrer s'aigua que portava a la motxila.
.
.
Vaig arribar amb el cotxe fins l'entrada de la comuna. Per arribar-hi, arribant a Biniamar des de Lloseta, hem de creuar el poble fins al carrer del Vent, on torçam a l'esquerra i continuar el camí fins un ample camí de terra que entra cap a l'esquerra. Arribam a una esplanada ombrívola on podem deixar el cotxe a ombra. L'àrea d'esplai de la comuna està més endinsada, agafant el camí que surt cap a la dreta. En tancar el cercle del recorregut, hi aniré a pegar una ullada. De moment agafaré el camí cap a l'esquerra i en direcció ascendent. Aviat trobarem una barrera que impideix la entrada als vehícles.
.
.
Passam pel costat dret sense problemes
.
.
Topam amb una canaleta que més tard veurem que recorre la llera del torrent del Massanella, per tota la comuna de Biniamar
.
.
La pista de terra ascendeix ràpid i ben empinada, a trams encimentada. Vaig aprofitant les ombres dels pins al costat del camí per recuperar l'alè i davallar temperatura, si cal.
.
.
A mida que anem pujant, començam a tenir vistes. En aquest cas, cap a la banda de Mancor, on a l'esquerra de la imatge copsam Biniarroi
.
.
Inca, la ciutat del Raiguer, castigada amb la solana que cau avui.
.
.
La pista passa aferrada a una sitja. Més adalt ens toparem amb les restes d'una barraca
.
.
A l'ombra dels pins es fa agradable el recorregut
.
.
La barraca. Quines històries ens podrien contar les seves pedres!
.
.
En uns 45 minuts hem arribat al cim de la Plana Forana, bastida amb un depòsit d'aigua. La pista ens ha portat fins aquí sense cap entrebanc ni opcions.
.
.
Copsam el puig de sa Creu. Un dia d'aquests hi farem un voltí.
.
.
La pista continua cap el coll que conformen els cims de sa Plana Forana i el Penyal Gros.
Valga la redundància, al coll hi trobam un parell de colls de tord.
El camí continua, passat el coll, cap el cim del Penyal Gros.
Realment podrien haver-ho anomenat d'una manera més adequada. De penyal no hi he trobat res. Més aviat és ben arrodonit, un turó.
.
.
El cim del Penyal Gros, dividit en dos per una paret de partió que hem de botar pel punt més feble i continuar a l'altra banda. Una esplanada molt agradable i ombrívola, però amb unes vistes minvades per la vegetació.
.
.
Punt pel què he botat. No he sigut el primer i altres no han anat massa amb cura. No costa gaire, si hem de botar parets de pedra en sec, anar vigilants i no tirar les pedres que la componen. Forma part del respecte i xerra de la civilització que hi portam dedins. Per dissort, els senderistes sabem que altres grups humans amb els que compartim muntanya no són massa respectuosos amb el medi: cartutxos buits d'escopeta, restes plàstics i vidres als colls... Membres del sector cinegètic haurien de passar per una escola de re-educació. No sols ells. També trobam altres senderistes que haurien de compartir classe. Val, ja queda dit. Educació, per favor.
.
.
En aquesta banda de la paret de partió ja no trobam pista, sino un caminoi ben marcat. Aferrat a la paret ens topam amb dues opcions: cap a l'esquerra o cap a la dreta. Tots dos ens portaran al mateix lloc. El de la dreta ens porta per una balconada amb vistes despejades cap a la ferida de la montaña que suposa la cantera de son Negret a la falda de la Penya de can Jeroni.
.
.
La cantera de son Negret
.
.
Continua el caminoi cap a la vessant del puig anomenat El Socorrat. La vegetació minva, possible producte d'un vell incendi (per lo del nom, Es Socorrat)
.
.
Copsam Inca i Lloseta
.
.
El caminoi passa vora aquestes restes d'un pou...
.
.
...sense aigua, d'uns tres metres de fondària
.
.
Es Clot d'en Botlet. Desconec l'ús d'aquesta bassa enrome d'aigua, entre Lloseta i Biniamar.
Realment hi ha tres clots més, més petits, un d'ells el Clot d'en Sorda i altre el Clot de son Català.
.
.
Arribant abaix el camí voreja un comellaret farcit de pinar i vegetació esponerosa. És en aquest comellaret on suposadament trobariem la cova prehistòrica anomenada des Moros. He sortit del sender per intentar trobar-la...
.
.
...i restes he trobat, però no sé si correspon al que diuen la cova del Moro
.
.
Aquesta llosa de pedra sembla caiguda i tapa la que podria ser la bocana de la cova (?)
.
.
Restes tupides de vegetació
.
.
Podrien ser les restes d'un antic assentament. He cercat informació però no he trobat res.
Ja ficats al comellar tupit d'antipàtica vegetació, no tornaré pujar a recercar el caminoi, sino que poc més avall em toparé amb el pàrking del poliesportiu de Lloseta. Així que amb cura de no fer-me decoracions i altres marques indesitjables a les cames gràcies a les branques i branquetes que em barren la passa, he davallat fins assolir l'asfalt de l'aparcament. Una vegada abaix, he continuat el mateix carrer en direcció nord-est.
.
.
En aquest punt hauria d'haver sortit si no m'hagués ficat al comellar a cercar la cova del Moro
.
.
He resseguit el carrer direcció nord-est fins que acaba en aquesta barrera (vista retrospectiva) no candada. Continua un tirany ben marcat i ple de brutícia. Ens ha de portar fins a Biniamar per un bosquet entre pinar i alzinar, a estones molt agradable per l'ombra i empara que proporciona del sol.
.
.
Al camí ens topam amb aquesta altra barrera també sense candar, que hem d'atravessar. El camí de terra es converteix en pista asfaltada i ens portarà entre cases de nova construcció a l'entrada de Biniamar.
.
.
Arribada a Biniamar. Sortim a la carretera general.
.
.
Em crida l'atenció aquesta composició al frontó de l'entrada d'una casa, amb peces fòssils. Per anar cap el punt de partida, l'entrada a la comuna de Biniamar, hem d'atravessar el poble. Just a la sortida tenim a mà esquerra el carrer del Vent que hem d'agafar.
.
.
Al carrer del vent passam per davant les cases de son Odre. Resseguim camí...
.
.
Uns 400 o 500 metres després de son Odre tombam a l'esquerra, on trobarem la entrada a la comuna de Biniamar. Passaré per l'esplanada on tenc aparcat el cotxe i continuaré pel camí de la dreta, per arribar a l'àrea d'oci i esplai de la comuna
.
.
El camí passa per davant aquesta barraca, deixant-la a l'esquerra...
.
.
El camí creua el torrent de Massanella i continua per la banda de la dreta, deixant el torrent a mà esquerra
.
.
Passam vora un forn de calç semi-restaurat amb no massa art, i arribam a l'àrea d'esplai...
.
.
...on hi ha disposades un grapat de taules i bancs per s'esbarjo dels vilatans
.
.
En aquest punt el camí arriba al final de la comuna i segueix fins unir-se al camí de Biniatzent, cap a Mancor de la Vall
.
.
Visitada la comuna de Biniamar, torn cap enrere per la banda dreta del torrent, en sentit descendent. Un agradable sender ens facilita la tasca
.
.
A la dreta del sender discorre la canaleta que m'he topat al començament del recorregut, a l'entrada de la Plana Forana. Segurament deu portar aigua cap a les cases de son Odre (?)
.
.
En aquest punt, la canaleta necessita d'un pont per poder continuar cap a la seva destinació.
.
.
De tornada, un altre pic per davant la barraca, aquesta vegada, des d'altre punt de vista. Uns metres més i hauré arribat a la esplanada on tenc aparcat el cotxe, a l'ombra impagable dels pins.
Un recorregut molt agradable, malgrat la calor aclaparadora, però les ganes de fer camí l'ha superat.
