Puig de ses Vinyes i cresta de Turixant

Pujada via directa al puig de ses Vinyes i davallada per la cresta de Turixant (6 gener, '19)

.

.

Un recorregut curt en la distància, només poc més de 5 km, d'unes 4 i mitja hores de durada, però intensa físicament, sense obstacles massa tècnics ni complicats, però sí amb una certa exigència.

Un recorregut que no deixa indiferent, carregat de vistes panoràmiques excel·lents i bones sensacions.

Aquest diumenge ens hem reunit en Martín, n'Andreas i jo. Hem arribat fins l'aparcament del Gorg Blau, prop de la resclosa, on hem deixat el cotxe aparcat. Fa temps teniem al cap aquesta pujada al puig de ses Vinyes i avui l'hem fet palesa. Des del refugi es pot diferenciar una cornisa que, en forma de Z (per això la hem denominat, permet pujar des de la base al llom de la serreta on sobresurt el puig. No sabem de la dificultat del seu traçat, però ja ho veurem en estar-hi al punt.

.

.  

Després de caminar poc més d'un kilòmetre vers el refugi del mateix embalsament, hem sortit de la carretera just davant ell, a l'altre costat, per una esplanadeta sense fita, indicació ni rastre de passa.

Hem avançat a les braves per s'alzinar cap a ses parets verticals de la muntanya fins topar-mos amb una rosseguera ben rosta per on hem avançat cap amunt. A la capçalera de la rosseguera tombam cap a la dreta per on comença la cornisa en fort ascens. Topam qualque fita.

.

.

Iniciant la cornisa en ziga-zaga (el pas Z, anomenat per noltros). Foto d'en Martín.
.
.

Avançant per la cornisa. Foto de n'Andreas
.
.


A un dels vèrtexs de la Z. Foto d'en Martín
.
.


A la cornisa. Gorg Blau abaix. Foto de n'Andreas.
.
.


Foto de n'Andreas
.
.

Sense cap problema assolim, després de la forta pujada per la rosseguera, el primer tram cap el nord (cap a la dreta en el sentit de la nostra marxa) de la ampla cornisa que va minvant a mida que puja. En aquesta cornisa ens topam dues opcions que tanmateix, ambdues, tenen el final al mateix lloc. Una opció, la de l'esquerra, puja més aviat, més rosta e incòmoda. Aquesta és la que hem agafat, més aferrada a les parets verticals. S'altre, ens donam compte més adalt, puja més suau al mateix lloc.

Arribam a un punt on els dos recorreguts possibles es junten i no és possible continuar en la mateixa direcció. La via de pujada s'intueix fent un volt de 180ª, una petita travessa cap a la esquerra (sud) amb poca pujada per acabar prenent una grimpada fàcil i directa cap a la part superior del llom de la serra que ja intuïm. 

.

.


Foto de n'Andreas
.
.

Darreres grimpades abans d'assolir el llom de la serreta

.

.

Arribats a la cresta de la serreta encara no hem acabat l'ascensió. Ens queda el tram final per assolir el cim

.

.


Foto de n'Andreas
.
.

Darreres grimpades cap el cim. Enfilam cap a la pujada pel canal sur, una mica exigent al començament

.

.

Els companys enmig de la canal vertical d'ascens

.

.

Assolint el cim del puig de ses Vinyes

.

.

El cim

.

.


Foto de n'Andreas: En Martín i jo, al cim
.
.

Vista des del cim de ses Vinyes cap el Massanella i el territori de la serra dels Teixos per on pujàrem fa dues setmanes

.

.


Foto de n'Andreas. No sé què estic indicant...
.
.

El Betlem al cim, amb ses Mamelles de rerafons

.

.

Vista cap el sud

.

.

El puig Major des del cim

.

.

Mentre feim un mos, fan cim uns companys del grup des Xots: na Cati, en Tià i n'Arturo. Decideixen juntar-se amb noltros per fer sa davallada per la cresta de Turixant, que des del cim es copsa tal com es veu a la foto: costeruda i vertical...

.

.

...i allà que hi anem. Cap avall sense contemplacions.

.

.

La passa no és complicada, encara que sí incòmoda. Té bones preses per fer-ho amb seguretat i el vibram s'aferra bé a la pedra calcària i seca. El càrritx també és un bon company, en aquests casos.

.

.

Des del començament, la cresta de Turixant no ens sembla molt llarga, però a mida que ens ficam, s'allarga més i més. Sembla que s'estira per moments.

.

.

Qualque passa més delicada que d'altres, on cal anar-hi en compte, però sense complicacions.

.

.

Copsam el tub del viaducte d'Emaya ben al davant. Això vol dir que queda menys per acabar la cresta.

.

.

Esperant reagrupació del grup

.

.

A la fi sortim de la cresta i assolim la pista de la reclosa que ens portarà, després de salvar la barrera, al punt de partida, on tenim el cotxe aparcat.

Acabarem la jornada celebrant la nostra primera sortida de l'any al Pedrín, a Inca, amb unes cerveses que ens semblen delicioses.

Un recorregut fantàstic un dia fantàstic i amb companys fantàstics!!

Començam bé s'any! Que ens duri.