L'avantatge de tenir un blog és ser el propietari del criteri que mana en ell. Poder posar les opinions i les reflexions sense haver d'esperar que et donin clotellades per tot arreu. No vol dir que no en rebré qualcuna, però al manco tenc arguments per fixar les meves idées sense comprometre a ningú altre. I més quan aquest blog està bloquejat a l'entrada general. Obviament, gaire bé escric per jo mateix, fent la funció de memòria per el meu jo futur. Potser em sorprengui d'aquí a un grapat d'anys quan vagi llegint tot el que he escrit. Ja ho faig això de sorprendre'm en llegir el que he escrit fa anys.
Potser seré jo mateix qui em doni les clotellades.
I per què el motiu d'aquest previ? En primer lloc perquè ho he trobat adient. Tal vegada visqui en aquell punt de la vida que he de donar-me motius i arguments per fer ses coses. Algunes coses. Un altre motiu és per què ahir, el meu fill, en Bru, em va passar una foto, com fa sovint, per whatsapp, demanant-me si sabia on estava situat el mirador de la foto en qüestió. Vaig reconéixer el morro de la Bombarda i de seguida vaig recordar el mirador al que, sense saber el seu nom, fa anys el vaig anomenar, per la proximitat de les cases, de son Morro, o de s'Estret. Vaig enrecordar-me aleshores, de que tenia pendent, des de fa mooolts anys (què aviat passa el temps, déus meuets) la pujada a un dels meus cims més emocionals, el del puig de Fàtima, des de s'Estret de Valldemossa.
I sobretot perquè fa temps que no m'explaiava amb els meus escrits al meu blog i he tingut la necessitat d'expresar-me. Dit i fet.
Sense pensar-ho més, avui dematí he agafat motxila, aigua, un panet de cuixot i unes mandarines i, sobre la moto, he arribat a s'Estret on ja hi havia aparcat tota la quantitat de cotxes justa per no deixar més espais buits a la zona. Tanta sort que la moto es deixa quasi allà on no hi ha forats.
En aquest punt he començat el recorregut.
.
.
He travessat la carretera i m'he introduït pel senderó que empren els escaladors per accedir a les parets de s'Estret...
.
...he creuat el torrent...
.
.
...m'he fixat en el pont per on passa la carretera de Valldemossa...
.
.
...i he dirigit les passes cap el safareig que recull les aigües que brollen més amunt, a la font de la que més abaix veuràs la foto.
.
.
M'ha sorprès trobar tot tancat. Els efectes colaterals de l'estampida de gent cap a la muntanya provocada per la pandemia, ens ha fet molt de mal als senderistes. Els propietaris veuen com molta gent, la marabunta, penetra a les seves terres amb poques considerancions. La tendencia, i ho entenc, és tancar.
Per no botar la reixa he fet una circunvalació al safareig que ha anat bé, i he pogut sortejar els tancaments.
.
.
El safareig ple d'aigua. Ara he de resseguir la canalització i continuar pujant...
.
.
La canalització de l'aigua arriba fins aquí. la font roman tancada imagin que per que les bísties no l'embrutin.
.
.
Superada la fonteta, continuam ascendint antics marges. Qualque malabístia a omplert de punts de pintura blava i vermella la ruta a seguir. No eren prou suficients per a ell les fites?
.
.
Des d'un punt del recorregut puc copsar son Morro així.
.
.
Un bell camí continua cap el mirador. Obviarem de moment unes fites que ens indiquen continuar cap a munt. Una vegada arribat i tornat del mirador, ja les resseguirem.
.
.
El bell camí continua. A n'aquestes hores és un plaer caminar fruint de s'alzinar, de la bona temperatura, de l'aire fresc del matí, de les flaires muntanyenques...
.
.
Un gran pi caigut al mateix sender és molestós per arribar-hi. S'han de fer quatre passes ben equilibrades per superar-ho.
.
.
Una vegada superat, ve el premi.
.
.
Arribar a un lloc com aquest sempre resulta una recompensa difícil de calibrar. Poder gaudir d'unes vistes incomparables, inconmensurables, fantàstiques, aclaparadores...
.
.
Tenc la sensació de sentir-me com un voltor relaxat contemplant el món des del seu cingle.
.
.
Una plaqueta ens demostra que els sentiments que tenim, alguns els dirigeixen cap a uns personatges religiosos suposadament històrics, amb uns fets extraordinaris més de conte de fades que de realitat. Però supòs que per això es va realçar el valor de la fe des d'alguns estaments. Més enllà dels valors històrics o religiosos, si trob positiu els sentiments positius que es poden reivindicar i que surten de les diferents creències relilgioses. Llàstima del factor humà, que ho complica i embruta tot.
.
.
Des del mirador copsam tot el que entra per s'Estret cap a Valldemossa. Un bon punt de vigilància. Potser les diferents cultures que han dominat a s'illa han gaudit d'aquest lloc com atalaia de vigilància.
.
.
Mirada cap a Valldemossa des del mirador. Son Morro dominant la imatge.
.
.
Una vegada alimentada l'ànima al mirador, he tornat enrere les passes fins arribar al punt on unes fites m'indiquen un sender de pujada. Cap allà hi vaig.
.
.
El sender còmode ha desaparegut i ara, més aviat fent un trekking fora camí, resseguint fites, vaig pujant per un terreny brut de càrritx, mata i pinar.
.
.
Es dibuixa de tant en tant un sender difícil de resseguir que es perd entre el càrritx i que va superant, encara aquí, les antigues marjades fa molts d'anys abandonades
.
.
Em confirma el bon camí qualque fita que vaig trobant, amagades entre el càrritx esponerós
.
.
Arrib al que em sembla una sitja. He topat abans en qualque reste de construcció que m'ha semblat una barraca, la típica dels ranxos de carboner. Segur que era contrada de ranxos, aquesta també.
A la sitja aquesta veig que el sender es bifurca. Intueix que, cap a l'esquerra arribaria a les cases de Ses Esteles. Més abaix veuràs fotos. El sender de la dreta sembla l'adient per mi, perquè s'encamina directament cap a la columna vertebral de la muntanya de Fàtima, per on he vist al mapa Alpina que puja el sender. Intueix que no vaig mal encaminat.
.
.
Vaig apropant-me a les parets i, per tant, a la que deu ser la cresta de pujada...
.
.
...i efectivament, aquí tenim la cresta de Fàtima, el punt feble per on em dona accès
.
.
Les vistes des d'aquest punt s'obren a la llunyania
.
.
El morro de la Bombarda el puc copsar així com mostra la foto: exhuberant...
.
.
...i també puc copsar les cases de ses Esteles, amagades dins el pinar
.
.
éEl terreny que trepijo és abrupte. No es tècnicament dificultuós, però si m'obliga a posar mans i fer qualque grimpadeta de tant en tant, lo qual fa divertit el recorregut. Li dona ànima.
.
.
Qui m'ho diria que trobaria un vell camí de muntanya aquí adalt? Aquestes troballes m'emocionen i em fan gaudir del recorregut. Un camí amb parets de recolçament que ajuden a superar la timba. Però me deman què hi hauria aquí adalt de valor com per fer un camí de muntanya? Puc pensar que era un bon punt per atalaiar l'horitzó, i per això no era necessari la construcció d'aquest camí amb els seus revolts. Es podria arribar grimpant facilment. Més adalt no hi ha terreny de pastura. És tot roquissar! No entenc la naturalessa d'aquest camí, però em fascina.
.
.
Les cases de Ses Esteles, des d'un punt de vista més alt. Sembla un bon refugi. Tal vegada fou el lloc on na Fàtima va romandre amagada dels cristians. Clar que llevors no hi devia existir una casona com aquesta.
.
.
La mateixa, sense zoom.
.
.
Continua el sender fitat, unes vegades de mala petja, altres més amable, però sempre abrupte i empinat
.
.
Intueixo que he arribat a l'altiplà de la muntanya. El sender ja no és tan empinat. Deu ser cosa del temps fresc que m'ajuda a trobar-me bé. No estic fatigat com podria pensar estar-hi un altre temps.
.
.
El cim. Sempre especial, sempre els cims són els llocs on es recupera l'alè i l'ànim reviscola. La mirada es perd a la distància, les flaires s'amunteguen al nas lluitant per arribar a la pituitaria en primer lloc; els sons, si arriben, ho fan atenuats, ensordits, si no és silenci el que domina l'espai de la muntanya, reialme d'ocells i aus, cabres i marts...
Quin plaer gaudir d'aquests espais, arribar i no trobar ningú, enfora de la civilització, enfora de la inhumanitat dels homes, de les seves ciutats, dels seus pecats i desvirtuts.
.
.
Record l'emoció d'altres pujades a n'aquest cim, amb altres companys, altres temps, altres impressions.
.
.
Les cases de Pastòritx vistes des del cim...
.
.
...i el seu aqüeducte
.
.
Mirada cap a la Bombarda, el puig des Boixos, son Pacs...
.
.
Mirada cap a Valldemossa
.
.
Zoom guiat per la curiositat
.
.
Ses Esteles, des del cim
.
.
Zoom cap a Ses Esteles. S'em dispara la imaginació. Quina casa!
.
.
i el contrapunt patrimonial: Raixeta, o el que queda d'ella. Quins records d'altres recorreguts, altre gent, altre temps...
.
.
Desprès de jugar a cartes amb els déus, he davallat pel mateix camí. M'he torbat dues hores en pujar, tot i que he estat una estona curta al mirador. La davallada ha sigut més ràpida, devers una hora i m'ha posat a l'aparcament de s'Estret, on he trobat la moto al lloc on l'havia deixat.
M'ha encantat aquest recorregut. Curt però amb nervi.
