Circular a Biniarroi des de Mancor de la Vall (diumenge, 17 de juny, 2018)
Aquest diumenge he volgut conéixer un indret del que fa temps vaig sentir xerrar.
Ha sigut una agradable troballa, un recorregut matinal d'unes dues horetes i mitja aproximadament sense cap entrebanc, malgrat acabar a la pista de la Font des Garrover on un cartell al seu començament avisa de la privadessa del camí i de la prohibició de la passa. M'he arriscat i ha valgut la pena.
He arribat a Mancor de la Vall, m'he adressat cap el cementiri, alque he sobrepassat i poc més enllà d'ell, a un espai a una corba i abans d'arribar a la cruïlla amb el convent de santa Llúcia, he aparcat el cotxe. Allà ha sigut el començament del recorregut d'avui.
.
.
Uns 50 metres abans d'aquesta cruïlla del camí de la Font des Garrover (esquerra a la imatge) he deixat el cotxe. Per aquí tenc pensat sortir i acabar el recorregut. Però començaré caminant cap a la dreta...
.
.
...i aquí, a la cruïlla que puja cap el convent de santa Llúcia, a l'esquerra...
.
.
...seguint la pista asfaltada fins 10 metres abans d'arribar a n'aquest portell tancat de Can Pau Carro...
.
.
...on trobam el cartell del camí vell de Biniarroi, que hem d'agafar.
.
.
Un camí ben fresat ens conduirà fins les cases, unes esbucades, altres reconstruïdes, de Biniarroi
.
.
Retrospectiva. El puig de santa Magdalena sobresurt al centre
.
.
Trams de bell camí empedrat
.
.
La única complicació és la pujada amb la temperatura alta del dia. Uns 27ºC que me passen factura. Tanta sort que, de vegades, un nígul es posa sota el sol.
.
.
Tram del camí renovat, encara que sense massa cura
.
.
Arribant al nucli de Biniarroi
.
.
Entre les cases esbucades, les hi ha reconstruïdes. Però, sapiguent la història, qualcú romandria tranquil aquí adalt??
.
.
Vista copsada des de Biniarroi cap a Mancor i Inca
.
.
Reconstruccions
.
.
La pista que puja per darrera el nucli cap a can Marcip i el Pla de ses Veles
.
.
Casa reconstruïda i en venda
.
.
A Viquipèdia trobem aquesta descripció:
El despoblament del llogaret s'inicia el 24 de març de 1721 quan les aigües subterrànies emergiren de sobte en gran abundància i reblaniren els estrats argilosos sobre els quals estaven construïdes les cases del poble i les marjades dels horts pròxims a la font de Biniarroi. Moltes cases i marjades s'esbucaren; amb el moviment de terres, arbres i roques canviaren de lloc. Molts d'habitants fugiren espantats per no tornar-hi mai més. Posteriorment hi hagué fenòmens semblants, els anys 1814, 1816, 1857 i 1943. Malgrat tot, dia 11 de març de 1819 els habitants de Biniarroi, Pere Marcú Nadal, regidor de Selva, Sebastià Mates, Antoni Pol, Bartolomeu Alorda, Pere Alorda, Catalina Macip, viuda, en nom propi i del seu nét Maties Mateu, i Bernat Mateu, feren escriptura publica davant el notari d'Inca (Mallorca) Antoni Ferragut Oliver, per demanar formalment autorització per construir un oratori públic en terrenys que cedia el referit regidor Pere Marcú Nadal; oratori que es construí després i es dedicà a Santa Llúcia.
Però el cert és que, com narra l'antic i desaparegut en extranyes circumstàncies Chronicarius Metaphysicae Maioricarum a una de ses seves pàgines un terrible succés que ocorregué en aquest apacible llogaret la nit del 24 de març de 1721.
Conten les veus que mantenen amagada i callada la història per no despertar aquell que dorm i que millor quedi dormit per sempre que, per aquell temps, vivia prop del cim del puig de Suró, a una cova, un extrany ermità que davallava a les cases de Biniarroi un pic al mes, sempre arribant la lluna plena, per comprar un xot què, deien les veus més sapigudes de la contrada, degollava dins la cova en extranyes cerimònies i pintava amb la seva sang extranys dibuixos a les parets.
Així va ocórrer durant molt de temps, fins que l'amo Simó de Mancor no li va voler vendre cap xot perquè estava cansat de sentir històries aberrants sobre els seus xots a la cova del puig Suró. Així que no tingué més remei, l'extrany ermità, que davallar a Mancor per comprar el seu xot.
Mal dia fou aquell que s'assebentà l'obscur ermità que tota la població sabia cosa o sospitava de les seves malifetes amb els xots, allà adalt de la muntanya. Ningú li volgué vendre un xot, ni jove ni vell, i mirau que ho va intentar pujant el doble i el triple del que valien els xots en aquell moment. Però no ho va aconseguir. Tots els vilatans, allà on hi entrava, li negaven la venda i practicament l'engegaven al carrer.
Molt empipat, pujà cap a Biniarroi amb intenció de robar-hi un. Havia d'aconseguir un fos com fos.
Pujà pel camí vell a tota via imprecant i maldient de tal manera que fins les plantes al costat del camí per allà on passava, quedàven músties.
Arrivà a Biniarroi, entrà al corral d'en Simó i mentre els cans no deixaven de lladrucar-li, agafà el primer xot que trobà i l'arrossegà de mala manera camí cap el puig. Alertats els veinats amb tants de lladrucs, sortiren i véren el que passava. Foren cinc veinats que anàren darrere ell bastits de gaiatos i forques fins que l'alcançaren i li donaren una bona escarmentada al lladre ermità, que va d'haver sortir correnssos per no rebre més pal del necessari.
Fou aquella mateixa nit, diuen els que no es volen enrecordar dels fets i el que romangué escrit al Chronicarius durant molts anys, que sentiren esgarrifosos crits en començar la vesprada provenents del puig. Sentíen com convocava a les forces maléfiques a la vegada, diuen els que el pogueren veure des de lluny, com amb la seva mateixa sang conjurava al mateix dimoni i les seus hostes. No es torbà molt en tapar-se el cel estrellat de negres níguls impulsats per un vent eixordador, començar a caure llamps i trons que semblava quasi de dia si no fos per la fosca pregona que ho enrevoltava tot, però el pitjor va ser quan el terra començà a tremolar tant que ningú gosava mantenir-se dempeus, i sorgiren de sotaterra per tots els carrers i fins i tot dintre les cases de Biniarroi unes criatures espectrals ferestes i malèfiques amb uns crits i laments esgarrifosos que es deixaren sentir a molta distància; diuen que a Inca s'escoltaren els espaordidors i terribles laments i planyiments.
Aquell infern no durà més d'una hora, però en poc temps no quedà sense esbucar cap casa de Biniarroi i la majoria dels veinats desaparegueren sota terra arrossegats per aquelles ànimes en pena esclaves de l'infern.
Diuen que encara avui, a les nits de lluna plena, poden veure focs i llums estranyes moguent-se entre les restes de les cases des de Mancor i sentir extranys crits i laments. Ningú no gosa pujar a cercar explicacions.
.
Conten les veus que mantenen amagada i callada la història per no despertar aquell que dorm i que millor quedi dormit per sempre que, per aquell temps, vivia prop del cim del puig de Suró, a una cova, un extrany ermità que davallava a les cases de Biniarroi un pic al mes, sempre arribant la lluna plena, per comprar un xot què, deien les veus més sapigudes de la contrada, degollava dins la cova en extranyes cerimònies i pintava amb la seva sang extranys dibuixos a les parets.
Així va ocórrer durant molt de temps, fins que l'amo Simó de Mancor no li va voler vendre cap xot perquè estava cansat de sentir històries aberrants sobre els seus xots a la cova del puig Suró. Així que no tingué més remei, l'extrany ermità, que davallar a Mancor per comprar el seu xot.
Mal dia fou aquell que s'assebentà l'obscur ermità que tota la població sabia cosa o sospitava de les seves malifetes amb els xots, allà adalt de la muntanya. Ningú li volgué vendre un xot, ni jove ni vell, i mirau que ho va intentar pujant el doble i el triple del que valien els xots en aquell moment. Però no ho va aconseguir. Tots els vilatans, allà on hi entrava, li negaven la venda i practicament l'engegaven al carrer.
Molt empipat, pujà cap a Biniarroi amb intenció de robar-hi un. Havia d'aconseguir un fos com fos.
Pujà pel camí vell a tota via imprecant i maldient de tal manera que fins les plantes al costat del camí per allà on passava, quedàven músties.
Arrivà a Biniarroi, entrà al corral d'en Simó i mentre els cans no deixaven de lladrucar-li, agafà el primer xot que trobà i l'arrossegà de mala manera camí cap el puig. Alertats els veinats amb tants de lladrucs, sortiren i véren el que passava. Foren cinc veinats que anàren darrere ell bastits de gaiatos i forques fins que l'alcançaren i li donaren una bona escarmentada al lladre ermità, que va d'haver sortir correnssos per no rebre més pal del necessari.
Fou aquella mateixa nit, diuen els que no es volen enrecordar dels fets i el que romangué escrit al Chronicarius durant molts anys, que sentiren esgarrifosos crits en començar la vesprada provenents del puig. Sentíen com convocava a les forces maléfiques a la vegada, diuen els que el pogueren veure des de lluny, com amb la seva mateixa sang conjurava al mateix dimoni i les seus hostes. No es torbà molt en tapar-se el cel estrellat de negres níguls impulsats per un vent eixordador, començar a caure llamps i trons que semblava quasi de dia si no fos per la fosca pregona que ho enrevoltava tot, però el pitjor va ser quan el terra començà a tremolar tant que ningú gosava mantenir-se dempeus, i sorgiren de sotaterra per tots els carrers i fins i tot dintre les cases de Biniarroi unes criatures espectrals ferestes i malèfiques amb uns crits i laments esgarrifosos que es deixaren sentir a molta distància; diuen que a Inca s'escoltaren els espaordidors i terribles laments i planyiments.
Aquell infern no durà més d'una hora, però en poc temps no quedà sense esbucar cap casa de Biniarroi i la majoria dels veinats desaparegueren sota terra arrossegats per aquelles ànimes en pena esclaves de l'infern.
Diuen que encara avui, a les nits de lluna plena, poden veure focs i llums estranyes moguent-se entre les restes de les cases des de Mancor i sentir extranys crits i laments. Ningú no gosa pujar a cercar explicacions.
.
.
Per fer el recorregut circular, cal agafar el tirany que surt d'aquest portelet.
.
.
El sender està ben fresat i no ofereix dubtes en el seu recorregut fins arribar a sortir a la pista asfaltada de la Font des Garrover.
.
.
Un lloc embruixat!
.
.
A les proximitats deu surgir una font. Aquí, el terreny està inundat
.
.
El sender avança aferrat a un ample marge
.
.
Bells trams, i ombrívols, que fan la passa més agradable
.
.
A saber què indica aquesta pintura a l'ullastre
.
.
Des d'un cert punt, copsam Biniarroi a la llunyania, envoltat de bosc
.
.
El bell sender podria anomenar-se perfectament de can Torranet, nom de la contrada que travessa
.
.
Retrospectiva del punt de sortida. El portellet de la dreta és per on va el recorregut
.
.
Retrospectiva del punt de sortida en referència al portell tancat amb pany i clau de les cases de sa Font des Garrover. El tirany passa per la dreta
.
.
Interior de la finca de sa Font des Garrover
.
.
Biniarroi a la distància
.
.
Una entrada a Biniatzent que deixam a la dreta
.
.
Agradable pista de davallada de sa Font des Garrover
.
.
Biniarroi a la distància
.
.
El convent de santa Llúcia des del camí de sa Fornt des Garrover
.
.
Biniarroi, allà adalt
.
.
Abans d'assolir el punt de partida, copso una imatge de Mancor de la Vall, davallant pel camí de sa Font des Garrover.
Ha sigut un recorregut molt agradable i curiós, d'unes tres hores en total, sense complicacions. Una sortida matinal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada