dissabte, 23 de juny del 2018

Ses Figueroles

Camí de ses Figueroles (23 juny, '18)


Aquest dissabte hem fet un recorregut llarg, de 6 horetes de caminata, passant per algunes finques públiques, com són ses Figueroles i Menut després. A la web del CAIB trobam aquesta mínima descripció:
La finca pública de ses Figueroles va ser adquirida per la Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears l'any 1997, amb l'objectiu d'adquirir terrenys per dedicar-los a la conservació del ferreret i del seu hàbitat. Actualment és també mont d'utilitat pública. Al 2001 va ser declarada refugi de caça, per la qual cosa no es pot practicar cap modalitat cinegètica dins els seus límits. 

Sent pública la finca, podrien bastir les cases com a refugi. Està en un indret fantàstic.
Bé, doncs la qüestió és que hem passat el cap de setmana a Lluc i, aprofitant l'estada a n'aquest racó inigualable de la nostra Serra, hem volgut aprofitar per recórrer alguns racons que no coneixiem encara. El recorregut que he triat per dissabte ha sigut el del camí de ses Figueroles, fins arribar a Alcanella i, d'aquí, cap el Coll Pelat, finca de Menut i tornada a Lluc pel camí directe al santuari.
 .
 .

Pujant cap el coll de sa Batalla des del Santuari, copsam son Amer amb aquest entorn boscós formidable.
.
.

Arribats al coll de sa Batalla, agafem el camí que s'ens obre al costat de la bencinera/restaurant. Aquest és el camí que ens portarà fins les cases de ses Figueroles
.
.


Una pista ben fresada que ens porta cap el pas d'en Bartomeu. A partir d'allà, la pista es converteix en sender sense cap problema d'orientació
.
.


Arribam al pas d'en Bartomeu
.
.


El pas d'en Bartomeu és un portell a una carena que afavoreix la passa d'un costat a s'altre de la muntanya
.
.

Un senderó ben fitat continua
.
.

Retrospectiva: El caragoler des Guix, el Dit de Déu, macís de Massanella i Galileu
.
.

Envant ja copsam el Castellot al què hi pujarem. Hem d'anar alerta a la desviació, indicada per unes fites en arribar al coll
.

Les fites no deixen de senyalar-mos el camí
.
.



En aquest punt del camí, un parell de fites a la dreta ens conviden a resseguir el tirany que arrenca cap el puig des Castellot
.
.

Entre mata i càrritx, de vegades és mal de seguir el tirany
.
.

Vista del Caragoler des Guix, amb el Salt de la Bella dona a l'esquerra
.
.

Arribant al Castellot. Haurem de fer una petita i senzilla grimpada
.
.


La vessant nord del Castellot, practicament inexpugnable
.
.

Vista cap a la vall d'Alcanella, que es veu al fons
.

N'Aina fent la pujada al puig des Castellot. Hem d'emprar les mans per ajudar-mos
.
.

L'únic punt débil del puig l'aprofitam per pujar
.
.

Practicament adalt
.
.

El cim
.
.


N'Aina al cim del puig des Castellot
.
.



Panoràmica des del cim
.
.

N'Aina contemplant el paisatge
.
.


Vista cap el Pla
.
.

La davallada mereix més atenció que la pujada, si cal.
.
.

Tornam a assolir el camí de ses Figueroles
.
.

Al camí topam amb un pi extraordinari
.
.

Portellet que travessam
.
.

Sa Rota. La seva font la trobarem un poquet més abaix
.
.

Amb la calor que hi fa aquests dies, m'entra certa enveja vegent a n'aquest animaló refrescar-se al petit safareig de sa font de sa Rota
.
.

Font de sa Rota
.
.



Continuam davallant i ens anem trobant diferents racons preciosos
.
.

Des del camí de davallada copsam la carena de la Capella Blava al davant nostre
.
.

El camí davalla fent diferents giragonces...
.
.


...i entrant al bosc ombrívol del que s'agraeix la frescor i l'ombra
.
.


Bell camí i preciós entorn
.
.

Copsam la font de sa Mata
.
.


En assolir la llera del torrent, ens topam directament amb les cases de ses Figueroles
.
.


un preciós lladoner ens dona la benvinguda
.
.

Revissant el mapa
.
.

Llàstima no sigui una casa oberta i activa
.
.









Que has sentit xerrar mai del malefici del forn de ses Figueroles? Doncs te puc dir, estimat lector, que no fa molt trobàren uns escrits i variada documentació guardada dins una vella capsa de fusta d'alzina, apareguda aquésta a les golfes d'un gran casal de Ciutat, entre munt de pols, antics quadres i vells mobles rurals. No diré el nom dels propietaris per preservar la seva dignitat i respectar el seu silenci. Ja tingueren prou, ells, amb el què varen viure i veure els seus antecesors, devers mitjans del segle XVIII, en aquesta possessió situada a la vall d'Alcanella, entre els termes municipals de Selva i Escorca.

Els textes, un tant esgarrifosos, xerraven d'una maledicció que s'obrà des d'un temps llunyà i, que tal vegada, encara hi perduri, al forn de les cases de ses Figueroles. No fa tant que un investigador aficcionat i curiós d'aquests temes desaparegué sense deixar rastre per la zona.

Els extranys textes trobats són escrits sobre unes llàmines de pell encurtida i amb sang que, amb el temps, s'ha demostrat que ambdúes són de cabra, pell i sang, excepte tres pèces que són de sang i pell humanes, la part que després vos explicaré més detenidament. Preparau-vos per esgarrifar-vos.

Ens explica el senyor Don Sanç d'Alcanella en els seus escrits que la seva germana petita, na Pereta Gueraua, des de ben joveneta, necessità medicina, botànics i mà de metge per fer vida normal a casa. Naixé amb una malaltia que la obligava a prostrar-se i tancar-se a la seva càmara. No suportava els sons, molt manco els renous, i la llum del sol li donava forts dolors de cap fins al punt de provocar-li unes convulsions que li feien perdre la consciència i el coneixement.

Un dia, acostant-se el dia de la cel·lebració de l'equinocci primaveral al santuari de Lluc, on s'hi reunien sanadors, bruixes i bruixots, mags, velles sabies, curanderes, metges, curiosos i tota casta de personatges vinguts de tot el món, madò Ermessèn, mare de na Pereta Gueraua i don Sanç, en Pelegrí i n'Alberic, dos dels seus germans, decidiren anar-hi per intentar trobar sol·lució a la malaltia que afligia la vida de la germaneta. Confiaven trobar algú que tingués la medicina adient, després d'anys cercant-la sense éxit.

Arribaren aquell dia a Lluc colcant damunt el carro que tirava una somera que anomenaven na Pruna. Tota la esplanada davant el santuari estava tipa de gent que havien montat les seves tendes per passar-hi uns dies.
Després de visitar la mare Verge de Lluc a la capella, Passàren tot el dematí i part de s'horabaixa passejant entre tanta gent i tanta cridadissa. D'unes tendes sortia fum pudent, d'altres extranys crits i imprecacions, d'altres en tenien un bon grapat de gent a la porta esperant passar-hi. Homes i dones escridassant atraient gent a la seva tenda assegurant la fuita de tots els mals, el líquid definitiu, l'elixir de la eternitat o la pomada que ho cura tot, fins i tot pedres màgiques que prevenien mal d'ull, ungüents i pocions miracoloses i d'altres persones que t'agafaven la mà i et pre-deien el futur, o et llegien el passat.

Entre tant d'aldarull, una dona de mirada fosca, encorvada i petita de tamany, tapada amb una bruta vestimenta negra que li tapava de cap a peus, s'acostà a madò Ermessén i amb una veu greu que li va semblar sortir del mateix pensament, doncs amb tant renou, no havia manera de fer-se entendre, li va dir que ella tenia la veritable sol·lució per na Pereta Gueraua. Madò Ermessèn quedà estabornida uns segons abans de reaccionar. Se la va mirar i la interrogà amb la mirada. Allò que va veure als seus ulls no li agradà, però si tenia un possible remei per curar na Pereta Gueraua, ja li era suficient per intentar-ho. Ja ho havien provat gaire bé tot i restaven poques esperances.

-D'acord! li va dir madò Ermessèn. -Què em demanau a canvi?
-Viure uns dies sota el mateix sòtil que vos i na Pereta Gueraua.
-Que així sigui, doncs! li va contestar.

Aleshores, els dos germans vèren que la mare conversava amb aquella extranya dona i li demanaren explicacions.
-Mare, però hauriem de conversar amb el pare abans de prendre decisions.
-Ja està dit i fet, Alberic. Provarem el remei que aquesta senyora ens proposa. Com vos deis, senyora?
-Digau-me Morlanda i serà suficient.

Els dos germans entrecreuaren unes mirades i, vist el convenciment de la mare, no gosaren dir res més. Anaren plegats cap el porxo on havien deixat na Pruna, pujaren al carro i partiren cap a cases.

Arribaren entrada la fosca a ses cases de ses Figueroles. Trobaren tota la família, els majorals i alguns dels treballadors entorn el foc que havien encés al pati, davant la casa, sota el parral. Ja havien sopat i ara contaven històries, cantaven i ballaven.

Madò Ermessèn fes les presentacions i indicà a na Morlanda, a un costat del pati, el porxo del forn i llenya on podria aixoplugar-se i dormir durant els dies necessaris convinguts.
Així doncs, començà aquell període de fets i sentiments extranys, tot d'una arribà na Morlanda.
Diuen que, aquella primera nit, ja hagué una forta activitat al forn. Podien sentir des de l'interior de la casa, el renou del bram del foc dins el forn i unes extranyes tonades, cantilenes i deprecacions, però no gosaren sortir per veure quin era el motiu de tant aldarull.

Al matí, després d'una oració en veu baixa que no deixà entendre, na Morlanda donà a beure un dens brevatge a na Pereta Gueraua. Ho tastà i posà cara de disgut i repeló.
-Tot cap endins, au venga! cridà na Morlanda.
Na Pereta Gueraua obeí sense pensar-ho més. De cap a cua s'ho empassà tot sense fer aturada.
-Ara hauràs de descansar unes horetes, li diguè complaguda.
Sense dir res i una mica esmortida, na Pereta Gueraua partí cap a la seva habitació. Li semblava que poc a poc anava perdent la força i el seny.
Quedà estirada al llit la resta del dia.

Al matí següent hagué la mateixa simfonia. Després de beure el repelent brevatge, na Pereta Gueraua partí cap a la seva habitació després de pronunciar unes oracions que ningú va entendre.
Madò Ermessèn interrogà Morlanda sobre l'estat preocupant de la seva filla.
-Això està en marxa. No t'has de preocupar. Tres dies més i quedarà alliberada de la seva feixuga càrrega.
Així com ho deia, madò Ermessèn es fixà amb una desagradable brillantor als ulls de na Morlanda. No li quedava més remei que refiar-se. En tot cas, li concederia tres dies més per intentar millorar la salut de la seva filla.

Ben entrada aquella nit sentiren el mateix soroll del bram del foc al forn resseguits de lletanies incomprensibles, mentre ses òlibes craquejaven i udolaven com mai ho havien fet. Sentiren un fort crit esgarrinxós que inundà la vall durant un temps que semblà interminable.
Tots sortiren de ses seves cambres atemorits i ensopegant cap al pati on veren un espectacle que els va deixar bocabadats. El lladoner del pati estava farcit fins amunt d'òlibes, mussols i corbs udolant i aletejant com boixos. Na Pereta Gueraua ballava davant el forn amb els braços estessos i amb sang a la boca, amb els ulls com fora de sí i un gest emboixat. Na Morlanda amb cara de satisfacció sostenia una cabra amb una greu ferida al coll que li sagnava. La llançà dins el forn quan encara era viva i tots, increduls, quedaren atemorits i sense saber ben bé què fer ni que dir.
-Que el foc i el fum et donin la vida eterna i la teva ànima sigui la moneda de canvi pel senyor de les tenebres que te la conservarà a l'infern mentre siguis morta en vida!
Així cridà Morlanda mentre empenyia na Pereta Gueraua cap el forn on les flames lluitaven per sortir i què en un bes i no res, tant na Pereta Gueraua com na Morlanda es perderen de vista dins el forn flamejant com mai ho havien vist amb una fumarada que inundà el pati.

No podien creure el que havia passat. Tots inmovilitzats durant una estona, ara recuperaven la fesomia i no acabaven de creure ni entenien el succeït. Va ser el senyor Sanç el primer que reaccionà i intentà treure del foc a na Pereta Gueraua, però li va ser impossible acostar-se al forn, malgrat les poalades d'aigua que començaren a llançar.

Encetà clara l'alba i, encara incrèduls, no podien creure's el què havien presenciat els seus ulls. Uns ploraven aferrats als altres i no trobaven conhort.
Tot l'entorn quedà tan serè que semblava irreal.
Aixì, desconhortats i irreals visqueren els dies següents. Na Pereta Gueraua havia desaparegut de la vida de la família, i na Morlanda amb ella.

Passà un any sense esdeveniments importants a la casa. Ningú havia recuperat l'alegria però anaven fent la seva vida. Arribava el dia de l'equinocci primaveral i madò Ermessèn se demanava si hauria d'anar a cercar ajuda a qualque bruixa o bruixot, per recuperar la seva filla. Tots l'aturaren no fos que vingues un altra malifeta diabòlica d'aquelles. Però va ser començar la nit quan començaren a sentir extranys sorolls que venien del forn.
Sortiren de casa i veren com el forn s'havia encès i augmentava la flama a cada pic major. Sortien les flames de la boca del forn que ningú havia alimentat i el fum envoltava ja tot el pati.
Un nívul d'aus nocturnes volatejaven entorn el lladoner, òlibes i mussols, craquejaven i udolaven enfollits.
Incrèduls i escèptics  veren com del forn sortia na Pereta Gueraua amb el mateix vestit esquinçat, amb els cabells i ulls de foc i una cara embogida, posant-se a ballar i donar voltes i voltes. En un moment donat s'aproximà al que tenia més aprop, n'Alberic, al que s'hi va aferrar fort i li va mossegar al coll. N'Alberic no podia apartar-se na Pereta Gueraua del damunt ni els seus germans, ajudant-lo, ho aconseguiren. Quedà mort en terra i botà ballant i voltejant cap a un altre.
Tots la cridaven i intentaven que aturés la macabra escena, però ella no feia més que riure embogida intentant agafar un altre germà, fins que aconseguí agafar a la dona del majoral, na Gertrudis, que cridant i pegant cops no aconseguí llevar-se-la del damunt. Al poc ja era morta en terra amb el coll sangrant. Tots cridaven i corrien per escapolir-se de la tràgica abraçada de na Pereta Gueraua.

Cinc persones mortes, entre familiars i traballadors de la finca, moriren aquella nit, a més d'un bon nombre de cabres. A l'alba, tot havia acabat i el forn tornava estar apagat.

D'ençà, cada any, per l'equinocci primaveral, diuen els que han estat aprop de les cases, que se senten crits endemoniats i un gran fumeral i una intensa llum de foc surt de les cases de ses Figueroles. Al dia següent, un bon grapat de cabres compareixen mortes entorn la casa.

Va ser en Pelegrí d'Alcanella, germà de na Pereta Gueraua, molts anys després què, instruït per un mestre d'arts ocultes i astròleg, escribí  sobre pell de cabra i amb la seva sang, diferents sortilegis contra els maleficis i encanteris que depositava cada dia just abans de l'equinocci primaveral, dins el forn de ses Figueroles.
Començà a fer-ho amb la pell i la sang de cabres de la finca per eliminar l'encanteri, segons li havia indicat el mestre, però com després d'uns anys no va veure millora ni canvi, cregué que amb pell i sang humanes seria més potent i efectiu. Així que durant uns anys després, en Pelegrí pagà uns bons sous a uns homos de ciutat per que escorxesin uns cadavers de la morgue i extreguessin la seva sang que li entregaven amb tota confidencialitat.

En Pelegrí era l'únic de la família que gosava anar a les cases de ses Figueroles, excepte el dia que ja sabem. Morí de vellura assegut a un balancí, just al pati, davall el lladoner, amb els sortilegis escrits damunt pell humana a la seva falda, el dia previ a l'equinocci primaveral.
Al dia següent ja no hi era allà on havia mort. Se l'hauria portat la seva germana? Ningú ho sap.
El que sí sabem és que, encara a dia d'avui, els que passen aprop de les cases de ses Figueroles durant la nit de l'equinocci primaveral, poden sentir extranys renous i laments, l'udolar embogit d'aus nocturnes i veure potents llums de foc que iluminen la fosca nit.

Tots aquests fets quedaren registrats al Chronicarius Metaphysicae Maioricarum a començaments del segle XIX gràcies als hereus del senyor D. Sanç d'Alcanella.
.
.




Deixam ses cases de ses Figueroles i resseguim camí cap a Alcanella. Hem perdut per una estona el tirany que ens hi porta, però el trobam després d'haver-mos rapinyat un poc cames i braços travessant la jungla
.
.

Vista retrospectiva: copsam les cases de ses Figueroles i el comellar que hem davallat. EL puig des Castellot al centre de la imatge, amb el Massanella de rerafons
.
.

Portell d'Alcanella. Aquí aprofitam per pegar un mos
.
.

Cases d'Alcanella i el puig des Boix al seu darrere
.
.



Amb les parets verticals de la Capella Blava al costat
.
.



El tirany comença a enfilar-se pels vessants de la serra d'en Massot
.
.

Caminam per un antic i bell camí de ferradura, empedrat a trams
.
.



Una bassa natural
.
.


Bell camí que ens portarà vers el coll Pelat
.
.

Hem d'estar atents al mapa per no perdre l'orientació adequada en les múltiples cruïlles
.
.


En aquest punt hem d'agafar el tirany de l'esquerra. El tirany del centre ens conduiria cap a Binifaldó. A la dreta, el camí que ens portaria cap a Alcanella
.
.


El camí travessa un arboçar
.
.

Bell camí. Aquest paisatge i el seu entorn ens cautiva
.
.


Al camí ens topam amb un Nissan Patrol abandonat. Sembla que va rompre la transmissió i aquí el deixaren
.
.

Sembla inversamblant que pugui haver arribat aquí pel camí que resseguim després. Hi ha llocs per on no hi cab! No ho entenem.
.
.


Se suposa que el tot-terreny ha passat per aquí! Com? no ho sabem
.
.


Del camí penjat a les parets de la serra d'en Massot passam al bosc d'alzines i pins. La passa torna més agradable per la temperatura que se suavitza
.
.


Copsam el coll Pelat. Decidim anar direcció Menut, que creim menys enredosa que per s'Ermita i son Amer
.
.

Una pista confortable ens davalla ràpidament cap a Menut
.
.

La finca pública de Menut
.
.


Bella casa
.
.

Passam vora la creu de Menut
.
.

Travessam la carretera de Pollença i enfilam cap el santuari. Ens queda mitja horeta de camí suau
.
.

Racons on quedam encissats de les escultures naturals i formacions pètrees
.
.

Poc abans d'arribar al Santuari. Hem fet un recorregut encissador i hem conegut uns indrets formidables de la nostra Serra, una vegada més. No ens cansem mai de fer-ho.
.
.

2 comentaris:

  1. Peptoni, el nissan no va venir del coll pelat, servía per anar a les cases desde on el vares trobar. La gent d'Alcanella baixava del coll Pelat fins on podíen i després anaven a peu fins el nissan duent els trastos amb un carretó, a lo millor el vares veure també amagat per allà. Fan aixó perque no tenen pas per Biniatró.

    El darrer pic que vaig passar ja fa 2 anys y abans ja estava ben barrinat, pot ser ara ho fan d'unaltre manera.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Jaume, per la teva aclaració. Era una de les possibilitats que havia contemplat però tampoc ho veia molt clar, que hagués accedit des de ses cases. Hi ha un cami ben complicat encara tractant-se d'un vehicle tot terreny.
    salut!

    ResponElimina